DiLeMa

M’havia acostumat a estar sola...

De fet, havia descobert el plaer de seure a soles a la sorra, deixar-me acariciar x la brisa i contemplar el sol caure cap al seu refugi marí...

Aquestes petites coses que es disfruten en soledat: un cafè en una plaça, observant la gent quan passa; anar de botiga en botiga, tafanejant en establiments mai abans descoberts; passejar immersa en els propis pensaments; estirar-se al llit i escoltar música, amb els ulls clucs...

Continuar estant sola o compartir el temps amb tu... aquest és el meu dilema...

Certament, estic tan acostumada a estar sola, que tinc por...

Por a que t’acostis massa, de deixar que entris en el meu petit món... por perquè no vull patir; perquè si entres, em farà mal deixar-te sortir...

Tot i així, cada dia no puc evitar deixar de buscar-te, cercar-te amb la mirada...

Tu també tens pors, no sé si són les mateixes, però t’impedeixen acostar-te a mi... algun dia potser deixarem les pors de banda, fins llavors els dos vivim en soledat.